Ara (Barcelona)
05/04/2018
Vanessa Barbara
Periodista i escriptora
L’exèrcit brasiler, que ha pressionat aquesta setmana perquè la justícia empresoni Lula da Silva, controla des de fa un mes i mig la seguretat pública a l’estat de Rio de Janeiro, en compliment del decret per combatre la delinqüència. Una de les veus més eloqüents contra aquesta intervenció era la de Marielle Franco, una dona negra i bisexual de 38 anys, criada a la favela de Maré i regidora de l’Ajuntament de Rio.
El 16 de març la van assassinar amb quatre trets al cap després d’assistir a un acte amb altres dones negres al centre de Rio de Janeiro.
Marielle Franco va ser elegida el 2016 i era l’única dona negra dels 51 regidors de l’Ajuntament de Rio. Era una ferma defensora dels drets humans, feminista, mare i membre del partit Socialisme i Llibertat, i acabaven de nomenar-la ponent d’una comissió parlamentària que havia de fer el seguiment de la intervenció militar.
“Qui vigila els vigilants, eh? –preguntava el mes passat en una entrevista–. Qui n’assumeix la responsabilitat?” No era una pregunta retòrica; era un problema greu. Al gener la policia va matar, a Rio de Janeiro, com a mínim 154 persones, i sis policies van ser assassinats quan estaven de servei. La majoria dels morts –civils i policies– eren negres i provenien dels barris més pobres de Rio.
I aquestes xifres poden augmentar ara que se n’ocupen els militars. El comandant superior de l’exèrcit brasiler, el general Eduardo Villas Bôas, ha dit que les seves tropes necessiten “garanties per actuar sense el risc d’una nova Comissió de la Veritat”, fent referència a la investigació dels abusos comesos per la dictadura militar entre el 1964 i el 1985. El comandant també diu que vol disposar d’ordres col·lectives de detenció per aplicar-les a zones grans, com ara tota una favela.
Poc després que acabessin amb la vida de l’activista de Rio, per les xarxes socials van començar a circular notícies falses sobre ella
Marielle Franco defensava totes les víctimes d’aquesta guerra contra les drogues. Quan treballava a la Comissió de Drets Humans de l’Ajuntament de Rio va ajudar desenes de famílies de policies assassinats. Deia que en set anys no n’havia visitat cap que no visqués a les zones més pobres de Rio. I “generalment els policies són negres”, deia.
Però tampoc es mossegava la llengua a l’hora de criticar la violència de l’estat. Havia col·laborat com a ajudant en una comissió parlamentària que investigava la implicació de la policia i els polítics en les milícies paramilitars. Pocs dies abans que l’assassinessin va acusar la 41a companyia de la Policia Militar –la unitat més mortífera de la ciutat– de terroritzar i assetjar als habitants de la favela d’Acari.
El dia abans que la matessin va lamentar la mort de Matheus Melo, de 23 anys, assassinat quan sortia de l’església. “Un altre homicidi d’un jove atribuïble potser a la policia –escrivia a Twitter–. Quantes persones més han de morir abans que s’acabi aquesta guerra?”
Encara no se sap la identitat ni el mòbil dels assassins de Marielle Franco, però no hi ha dubte que el crim va ser premeditat: els assassins l’esperaven i la van seguir uns quants quilòmetres en dos cotxes per disparar-li després amb gran precisió. Segons els investigadors, les bales provenien de l’arsenal de la policia.
El Brasil és un dels països més perillosos del món per als defensors dels drets humans, juntament amb Colòmbia, Mèxic i les Filipines. Segons un informe de Front Line Defenders, l’any passat hi van morir 67 activistes. Només en el 12% d’aquests casos es van detenir els sospitosos. I això demostra la sinistra eficàcia dels assassinats.
Encara que els mitjans de comunicació parlin dels assassinats d’activistes, la gent del país sol inventar-se altres històries: a aquella persona la va matar un amant, o uns narcotraficants, o la màfia, o es va suïcidar. O pitjor: potser s’ho mereixia.
És el que ha passat amb Marielle Franco. Poc després del seu assassinat, per les xarxes socials van començar a circular notícies falses: que estava casada amb un narcotraficant, que era membre d’una organització criminal, que havia fumat herba… I que havia tingut una criatura als 16 anys. Quina vergonya! (La veritat és que als 19 anys va ser mare d’una noia que es diu Luyara. No entenc què pot tenir a veure això amb al seu assassinat.)
Marielle Franco sempre va lluitar contra la desigualtat i la injustícia, no contra un concepte abstracte de violència
Ja han passat unes quantes setmanes i ara el relat ha canviat. Els telenotícies en fan un melodrama i se centren en la tragèdia humana; no es cansen de treure primers plans de la família plorant. I l’impacte d’aquests plors serveix per ficar-ho tot en el mateix sac de la violència de Rio i anunciar així alegrement que el govern federal destinarà 200 milions més de reals a la intervenció militar. Problema resolt.
Això és exactament el contrari del que defensava Marielle Franco.
Sempre va lluitar contra la desigualtat i la injustícia, no contra un concepte abstracte de violència. No serveix de res introduir més terror i repressió a les faveles, ni continuar matant la mateixa gent (negres, joves i pobres). Desviar recursos de la salut i l’educació per comprar més bales i tancs no farà sinó agreujar la violència. Marielle Franco defensava noves mesures contra el narcotràfic que no impliquessin incursions armades als barris. També aspirava a més diversitat en la representació política, i fomentava la participació i les candidatures de dones, la comunitat de LGBT i els indígenes. La seva opció era la via democràtica, no la via autoritària dels militars.
Es considerava a ella mateixa i les altres dones com una “amenaça real a l”statu quo’”. Creia que el govern volia limitar la democràcia al Brasil: “Però nosaltres, les dones negres dels barris pobres, plantarem cara a aquest disbarat autoritari”.
Les últimes paraules seves enregistrades s’adreçaven a una multitud de noies negres: “Ajuntem-nos i ocupem-ho tot”.
Traducció: Lídia Fernández Torrell
